Colonialisme 2.0

  •  Tags:

Dossier Econòmic | 5 de Gener de 2009

Francesc Muñoz

Al començament del desembre passat, el president de Kenya, Mwai Kibaki, tornava al seu país d’una visita oficial a Qatar amb una sorprenent proposta sota el braç. Les autoritats d’aquest petit i ric emirat del golf Pèrsic –gran productor de petroli i gas però amb només un 1% de la seva terra cultivable– volien llogar 40.000 hectàrees de terres per cultivar vegetals i fruita a la zona del delta del riu Tana, al nord-est de Kenya, i importar-ne la producció. L’oferta de l’emir qatarià inclou contrapartides en infraestructures com ara un segon port de mercaderies per complementar el de Mombasa.

La notícia venia precedida d’una altra no menys curiosa, en aquest cas protagonitzada per una empresa, Daewoo Logistics, i el Govern de Madagascar. La multinacional sudcoreana hauria llogat un milió de hectàrees de camps a l’illa africana (que té una extensió similar a la península Ibèrica) per cultivar-hi blat de moro i oli de plama i cobrir les necessitats presents i futures de Corea del Sud. Novament, les contrapartides parlen d’inversions en infraestructures, llocs de treball per a la població local i transferència de tecnologia.

«El fenomen és força recent i molt poc transparent», assenyala el coordinador de l’ONG Grain, Henk Hobbelink. Aquesta organització internacional va néixer a Barcelona fa quinze anys de la preocupació d’un grup de persones de tot el món per la pèrdua de diversitat genètica de les llavors com a conseqüència dels moderns sistemes d’industrialització del camp i amoïnats per la pressió que aquest model de producció exerceix sobre els petits productors agraris. Davant el fenomen de l’apropiació de terres, ha estat una de les primeres ONG a donar l'alerta i ha elaborat un informe en què comptabilitza, des de juny del 2008, fins a un centenar de casos de compra o arrendament de terres, sobretot a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud, però també als EUA o l’Europa de l’Est. En tots els casos, els promotors són governs o corporacions de països amb disponibilitat de capital per invertir i alhora deficitaris en aliments per a la seva població. El procés també estaria animat per gestores internacionals de fons d’inversió, que treballarien amb la hipòtesi d’una revaloració futura dels aliments i de les terres cultivables. Cal pensar que, segons algunes estimacions, caldrà doblar la producció agrària per satisfer les necessitats alimentàries del planeta en l’horitzó del 2050.

Aquesta cursa d’adquisició de terres de cultiu a tot el planeta té el seu tret de sortida en la greu crisi que va colpejar els mercats d’aliments darrerament i que va comportar una forta escalada en els preus d’alguns productes bàsics, cosa que agreujà l’accés de moltes persones al menjar. Com a conseqüència, alguns països productors van reaccionar adoptant una actitud proteccionista i tancant les fronteres, de manera que aquells que necessiten proveir-se dels excedents d’altres territoris es van veure desproveïts. «En aquestes circumstàncies, molts governs s’han adonat de la seva vulnerabilitat i han perdut la confiança en els mercats internacionals com a via per assegurar-se els aliments», explica Hobbelink. En aquest mateix sentit, José Antonio Hernández, portaveu d’Intermón Oxfam, qualifica de preocupant la reacció individualista que estan tenint aquests països davant la pèrdua de fe en el mercat: «Cal pensar que, actualment, el 80% dels països depèn de les importacions d’aliments per proveir la seva població, sobretot els més pobres», apunta.

Més enllà de les raons que han portat a aquesta situació, la pregunta que es planteja és si significa un problema que terres «sense utilitzar» passin a ser productives i que els països que les cedeixen obtinguin a canvi contrapartides: infraestructures, noves fonts d’ingressos, oportunitats de trobar feina per a la població o de fer negoci per als emprenedors locals, o transferència tecnològica i de coneixement per al progrés econòmic dels països pobres, o simplement préstecs o acords preferencials en energia. En un primer moment, organismes internacionals com el Banc Mundial (BM) o l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) van saludar aquest intercanvi com a positiu, per després virar cap a posicions d’un gens dissimulat amoïnament. En concret, el director general de la FAO, Jacques Diouf, ja ha assenyalat el risc latent de caure en un «nou colonialisme» en què els països pobres amb població afamada passarien a ser grans productors d’aliments per als països rics.

D ’entrada, Grain assegura que no és cert que hi hagi terres «sense utilitzar», ja que solen ser espais amb ecosistemes fràgils dels quals treuen profit les poblacions locals, en alguns casos, com ara Kenya, per al pasturatge del bestiar del poble massai, per exemple. També es posen en qüestió tots els suposats beneficis que n’ha de treure la població amfitriona. El que ha transcendit d’aquests projectes involucra poc o gens la societat o l’economia receptores. «Són projectes molt tecnificats i poc vinculats als petits agricultors locals», explica el portaveu d’Intermón Oxfam.

José Antonio Hernández es refereix a iniciatives com les que el Govern de Xina vol implementar a Moçambic, que inclourien el trasllat de maquinària i d’uns 10.000 treballadors xinesos per treballar la terra, i que no preveu cap mena de processament dels aliments o de proveïment en el país d'acollida, amb la qual cosa es tanca la possibilitat d’obtenir guanys per la via de la creació de llocs de treball per a la població autòctona o de desenvolupament del teixit productiu. És més, per a Intermón Oxfam –que promou actuacions de desenvolupament a tot el món sobre la base dels petits i mitjans productors locals–, aquests projectes, tal com estan plantejats, poden ser més aviat focus de problemes: des d’una perspectiva més general, soscaven les accions internacionals de lluita contra la pobresa, i, en concret, obstaculitzen els processos de reforma agrària, ja que desplacen el petit pagès de les terres més fèrtils, generen conflictes socials, reforcen règims polítics impopulars, etc. Des d’aquest punt de vista, l’ONG desconfia, per exemple, dels guanys que el Govern del Sudan –el país més extens del continent africà i amb cinc milions de persones en plans internacionals d’ajuda alimentària– podrà aconseguir amb la recerca que ha iniciat d’inversors per posar a treballar unes 900.000 hectàrees de terres.

I és que, mentre alguns països com ara Paraguai, s’han inclinat per aprovar lleis que impedeixin als estrangers comprar terres al país, altres publiciten el seu interès.

En el centre del debat que tota aquesta transformació provoca hi ha el rol que tindrà el petit agricultor local i, d’una manera més general, el model de producció agrària que reforçarà. Cal pensar que les polítiques que institucions internacionals com el Banc Mundial han dut a terme fins ara en economies en via de desenvolupament han incidit sobretot en el foment de l’agricultura a gran escala, basada en el monocultiu i en l’orientació cap a l’exportació. La instauració d’aquest model, que no s’ha sabut compatibilitzar amb les economies rurals tradicionals, ha portat, de vegades, al desproveïment dels mercats locals i ha agreujat l’exposició a les crisis alimentàries, com la darrera del 2007-2008. Les organitzacions no governamentals pensen que la compra de terres per part d’inversors estrangers reforça aquest model industrial, amb el qual estan en desacord. «El camí és donar suport als petits i mitjans productors, que s’ha demostrat que són més productius. A més, si tenim en compte que tres de cada quatre persones en situació de pobresa al món viuen en el medi rural, dinamitzar aquesta estructura econòmica esdevé clau per garantir els aliments i, en conseqüència, lluitar contra la gana al món», explica José Antonio Hernández, que subratlla: «L’alimentació al món avui dia no és un problema de quantitat sinó d’accés».

Tot aquests recels estan plenament justificats quan s’observa l’empremta que la indústria extractiva està deixant en alguns països pobres. Al costat d’exemples positius n’hi ha molts en què els interessos econòmics desencadenats han generat pèrdua de sobirania, augment de les desigualtats, desplaçats i conflictes armats. Per aquest motiu, els observadors internacionals estan reclamant que aquest procés inaugurat recentment es dugui a terme amb plena transparència i amb mesures de control per evitar agreujar els problemes ja existents.

La lectura positiva que es pot fer d’aquest procés és que l’agricultura ha recuperat un paper protagonista en l’agenda internacional. La crisi alimentària mundial, primer, i la compra de terres, actualment, han situat el sector primari i les economies rurals en el focus de l’interès mundial. El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar, en el darrer plenari de la FAO el juny, una cimera internacional sobre aquestes qüestions que s’hauria de celebrar al final d’aquest mes de gener a Madrid.

Les ONG volen aprofitar aquesta conjuntura per orientar, entre d’altres qüestions, les polítiques al desenvolupament. Des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, les ajudes a l’agricultura s’han reduït un 50% i només representen entre un 3 i un 4% del total de l’ajuda que es destina al desenvolupament a tot el món. «Pensem que és l’hora d’impulsar un compromís mundial sobre agricultura com el que s’ha produït en medi ambient, que proporcioni més capacitat per exigir compliments», apunta el portaveu d’Intermón Oxfam.

Un ‘monopoly’ de moltes hectàrees

«Tot això pot sonar com un joc de taula gegant, en què els diplomàtics i inversors salten de país en país buscant noves terres que puguin reclamar com a pròpies.» Com si fos un tauler del Monopoly descriu l’informe de Grain (www.grain.org) el procés en què s’han embarcat molts països amb necessitats, interessos, objectius i estratègies molt diferents. Els més actius són el Japó, Xina, Índia i Corea del Sud a Àsia; Egipte i Líbia, a Àfrica; i Bahrain, Jordània, Kuwait, Qatar, Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs, a l’Orient Mitjà. També hi ha inversores com Goldman Sachs, Morgan Stanley, BlackRock i Louis Dreyfus. Entre els territoris objectiu preferencial per a la compra de terres es troben Filipines, Moçambic, Tailàndia, Cambodja, Birmània, Laos, Indonèsia, Pakistan, Sudan, Uganda, Brasil, Paraguai, Ucraïna, Rússia, Kazakhstan i Zimbabwe.

Henk Hobbelink, coordinador de GRAIN

«La pressió sobre la terra com a objecte d’inversió augmentarà»

—Per què un país pobre no hauria de negociar amb les seves terres si a canvi obté contrapartides per dinamitzar la seva economia?

—Si la mesura no va en detriment del petit agricultor i del consum local... El problema és que, cada vegada més, les terres per a l’alimentació local van desapareixent reemplaçades per monocultius per a l’exportació. El problema rau a veure la producció agrària com una commodity; és aleshores quan un país perd el control i es torna molt vulnerable.

—Això és el que va passar amb la crisi alimentària...

—Efectivament. Els països que menys depenien de les importacions per alimentar la seva població són els que millor han suportat la crisi. En canvi, molts països que havien sacrificat les seves economies rurals a favor de les exportacions han patit molt i la seva població ha passat gana. Durant la crisi alimentària es podia veure com, mentre la fam augmentava, els beneficis de les empreses de processament alimentari, de distribució o de pesticides es doblaven o es triplicaven.

—Les terres s’estan convertint en un producte d’enorme interès per als inversors internacionals. És una moda o tindrà recorregut?

—Les terres com a bé per invertir augmentaran. La prova és que els fons que estan participant d’aquestes adquisicions n’esperen grans rendiments. L’horitzó temporal del qual estan parlant els inversors és, de mitjana, de deu anys i preveuen taxes de retorn que, en el cas d’Àfrica, estan al voltant del 400%. El que és clar és que la pressió sobre la terra augmentarà. D’una banda, el canvi climàtic restarà capacitat de generar aliments i, de l’altra, la productivitat del terreny disminuirà perquè els sistemes industrials de cultivar que s’estan aplicant gasten la terra i deixen superfícies ermes. Per a un inversor, és una dada més en els seus càlculs, però les conseqüències són desastroses.

—Quin paper tenen els biocombustibles en tot aquest procés?

—Sens dubte que els biocombustibles són un altre dels motors de la compra de terres, tot i que no hi ha gaire informació sobre què és el que es cultivarà. Es parla de verdura, hortalisses, arròs i altres cereals, però també de soja i oli de palma per fer biodièsel i de blat de moro i canya de sucre per a la seva transformació en etanol. En tot cas, l’empresa o el govern promotor pot començar per cultivar productes per a l’alimentació per posteriorment orientar el cultiu per proveir la indústria dels biocombustibles.

—Com preveu que evolucioni tot aquest assumpte?

—És difícil fer previsions. Però l’aspecte positiu de tot plegat és que hi ha més consciència de l’agricultura. Fins ara, molts governs de països pobres vivien instal·lats en les ciutats planificant les ajudes i les inversions pensant sobretot en la indústria. Arran de la crisi financera, molts d’aquests governs han redescobert la importància de les economies rurals i del petit productor que assegura l’alimentació de la població.


Who's involved?

Whos Involved?

Carbon land deals



Languages



Special content



Archives


Latest posts